Normalment, allò online i allò digital és l'àmbit de la de la immediatesa i de la reacció inconscient i condicionada davant les trampes de la plataforma. Però en aquesta ocasió, derivar al Metavers qualsevol referència transaccional justament entorpeix la comercialització de les mercaderies presents, donant major marge i oportunitat a la reflexió assossegada, refredant qualsevol impuls adquisidor, i convertint la fira en un esdeveniment més disfuncional i inútil, apropant-la a l’art mateix.

Un eix que fora de l'anestèsic total (allò purament conceptual) a allò únicament estètic i sensorial (del que només viu com a imatge), uniria d'un extrem a un altre l'art conceptual pur amb el Metavers, i es podria voltejar: els extrems(la pura anestèsia autoconscient i la pura estètica) es tocarien en el fet de la seva fonamental immaterialitat. I aquest lloc de contacte entre l'art conceptual i l'anomenat criptoart, és el que es vol mostrar en aquest racó del «Metaverse Experience @ Conceptual Art Fair».

El Metavers és un terme que fa referència a un univers virtual compartit en línia, on els usuaris poden interactuar i participar en una varietat d'activitats en un entorn digital. El concepte ha estat popularitzat recentment per empreses com Facebook, que està (ara més lentament) construint la seva pròpia versió de metavers, i que ha adoptat el nom de ‘Meta’ com a símbol d'aquest canvi (sense perjudici que es tracta d'un canvi que el mercat financer ha acabat jutjant com a precipitat).

El Metavers ofereix una sèrie d'eines creatives per a la creació estètica i la seva experiència, com són la realitat virtual, la realitat augmentada i la intel·ligència artificial, que poden ser utilitzades per crear experiències úniques i immersives. Han proliferat com a bolets espais immersius per a una divulgació edulcorada de l'obra d'artistes cèlebres, que apropen aquest tipus de contingut a un públic ampli, tot i que ja tenen poc a veure amb l'art originari dels/de les artistes que van canviar el rumb històric de l'art. Aquests submóns virtuals conformen petits metaversos, que units (no necessàriament integrats de manera compatible entre si, ni interoperables), permeten consolidar el Metavers en general, com el conjunt d'aquests submóns

que van més enllà de l'immediat natural per als humans.

Queda, no obstant, el dubte sobre si el Metavers, així com la blockchain, pot ser un lloc i 'material' apte per a la creació artística refinada que potser elevaria a noves cotes el pensament humà i desenvolupament cultural, o si, pel contrari, només pot brillar i ser visible allò que és artificialment edulcorat, espectacular sensorialment i especulatiu. I queda per saber si, després de la febre especulativa del Metavers de l'any 2020/2021, aquest tindrà continuïtat (encara que amb un desenvolupament més pausat i sostenible), en haver quedat eclipsat aquest fenomen del Metavers i d’allò crypto, per l'emergència d'unes intel·ligències artificials realment poderoses i útils, ja a curt termini, al permetre estalviar temps de treball. En el capitalisme la utilitat és la palanca més poderosa per impulsar l'acció del canvi social, i en aquest context, allò estètic no precedeix, sinó que sempre procedeix com a excedent a posteriori –si convé.

Per impulsar el debat filosòfic, ètic i estètic, creem un petit racó virtual dins la Fira d'Art Conceptual, i que servirà tant com a repositori digital de les diferents edicions, com de catifa on amagar la part més impura de la Fira, però també la més essencial per a tota fira d'art: qualsevol possible comercialització d'obra conceptual s'amagarà al Metavers i quedarà registrada a la Blockchain. El que no veus no és, o és més? Contrastem la visió minimalista de Frank Stella, que va dir que «el que veus és el que veus», contra la visió metafísica que diria que justament allò que no veus sensiblement, és el que precisament més pròpiament és. La qüestió aquí és que allò que sigui impur i comercial, que es quedi al Metavers i que no surti d'allí, per preservar la puresa del temple com a esdeveniment

presencial, perquè no es generin interferències que entorpeixin la concentració, atenció, reflexió i espiritualitat del visitant i pelegrí present a l'esdeveniment.

És llavors quan allò metafísic i conceptual es podria reconciliar amb allò sensible virtual del Metavers: allò que s'amaga més enllà d'aquí contindria el més veritable d'aquest fenomen en particular (la causa formal i final –sospitosament– de la Fira d'Art Conceptual), encara que es pot generalitzar tot tipus de fenomen. El fet que perquè aquest racó pugui ser vist es requereixi de l'ús d'eines artificials, com ho és el llenguatge (natural i de programació) i altres tecnologies que hi estan associades (com un llibre, ulleres de realitat virtual, etc.), confirma que no qualsevol pot penetrar en aquella realitat que s'amaga a simple vista, si no disposa de les eines i l'entrenament necessari.

L'objectiu no és generalitzar i sostenir que allò virtual pugui ser més real que allò presencial, al contrari: per aquest motiu hem desitjat fer una trobada presencial d'una reunió que solia ser virtual. Justament hem volgut que un esdeveniment que es feia únicament d'una manera virtual, com el Convent rotatori dels ‘Sofistes’, es fes presencial, per donar-li com a més entitat, o amb aspectes descurats per la realitat d'Internet, que en el mer sensible Metavers, són deixats al marge, començant pels estímuls tàctics/tàctils i l'atenció creuada ocular cara a cara.

La qüestió més aviat és verificar si aquesta tecnologia obre nous mons de possibilitats i si és possible crear algunes realitats virtuals que puguin constituir entitats més veritables de les que es donen a la materialitat singular i única immediata, del hic et nunc; o viceversa,: poder verificar si realitzar la presencialitat, sempre serà més ric en realitat que allò merament virtual en tot cas. Traslladat al món de l'art: si és possible (o no) crear obres d'art natives al Metavers tal que plasmin idees d'una manera més perfecta del que farien a la dimensió presencial. I si pot ser, realitats que vagin més enllà del que és sensible, i que estiguin dotades d'un elevat poder conceptual: en les quals allò conceptual domini contra allò sensual. Dit d'una altra manera: si el Metavers (o algun racó del Metavers) pot arribar a assemblar-se una mica a una imatge del Món de les Idees de Plató, més del que podrien fer altres realitats fora del Metavers, o si, al contrari, és impossible que el Metavers sigui lloc per a l’esdeveniment d'una proesa de

l'art conceptual que generi poèticament una veritat pura i poderosa, com una clariana de bosc heideggerià que s'obre camí penetrant-se un halo de llum (només són hipòtesis).

Perquè ‘Metaverse Experience’ (com a racó metafísic de la Fira d'Art Conceptual) no crearà una experiència sensual més (ja hi ha molta experiència immersiva cridanera basada en la virtualitat), sinó tot al contrari: va de pensar l'essència pròpia del Metavers, i de dipositar-hi les deixalles del Mercat d'Art Conceptual Biennal Analògic (el MACBA: però no confondre amb el MACBA de Barcelona o de Buenos Aires, que són museus). El que no es vol mostrar, que sigui amagat sota la lona del Metavers, ja tan ple d'escombraries, on transcorrerà dissimuladament. El Metavers, si serveix per a alguna cosa, és per atraure, atrapar i tapar les escombraries, sense perjudici que sempre hi serà, i que en potència es podria revelar a conveniència. No s'ha de veure despectivament aquesta circumstància, sinó al contrari: no ha d'haver necessàriament res dolent en l'acumulació d'escombraries i de residus, quan l'espai no escasseja i quan la pudor no traspassa la barrera.

S'ha transformat una parcel·la del primer Metavers blockchain (un territori eteri i virtual, però fix i immutable, gràcies a les cadenes de blocs descentralitzades), en un abocador dels residus del present esdeveniment. I potser en un museu virtual d'art conceptual, on hi quedarà eviternament allà, immutable, atrapat entre les cadenes de blocs, allò que es va mantenir ocult al temple degut a la seva foscor i a la seva consideració social com una cosa tenebrosa, com ho seria la relació essencial entre l'art i els diners, dues entitats que estan condemnats d’estar encadenades malgrat la seva aparent incompatibilitat, com ara Rahu i Ketu, Agdistis -Cibeles i Astis o Ardha Narishvara. Si l'art conceptual ja és gris ben fosc, o negre, imagina els seus residus, que s'hi consoliden, encadenats a la blockchain, juntament amb infinita morralla.